martes, 22 de abril de 2014

17-PLUS
escrit per / escrito por / written by Pilar Petit
il·lustracions per / ilustraciones por / artwork by Christopher Fernandes
fotografia per / por / phography by Agnés Corella
música per  / música por / music by Aaron Petermann / Maya Vedeld


SUPERMAN


1
“¿Cómo te llamas?” Ojos penetrantes, labios apretados, pensamientos profundos frente a mi expectante mirada, dudando ya que me fueras a contestar, cuando, de repente, te oí decir muy tranquilo: “Hoy soy Superman”

El juego ha empezado, pensé, mientras muy seriamente tú te disponías a engullir galletas y más galletas como si no tuvieras otra preocupación en el mundo más que comer galletas a la mayor velocidad posible.
Y yo, tan adultamente comprensiva todavía intentando mantener una conversación contigo: “ Así que Superman, vaya por eso comes tanto”, obteniendo por respuesta sólo un vehemente sí con la cabeza, la boca bien llena y tu inmutable zampa que zampa.
“Bueno, pero si se ve que eres Superman. Tan fuerte. Y dime, ¿cómo te llamarás mañana?”
Ya te tengo, pensé satisfecha. Sólo se necesita un poco de psicología y estos mocosos caen inocentemente en la trampa.
De nuevo, otra mirada inquisitiva, ceño fruncido, un paso adelante y ahí salió tu respuesta tan clara y obvia como si se tratase de la cosa más normal del mundo: “Mañana seré Spiderman, ¡claro!”
Claro, estúpida de mi. Claro…

Un breve encuentro, y te has convertido en un rostro sin nombre o ¿por qué digo sin nombre?

Cuando llegamos a adultos, año tras año junto con nuestros sueños, nuestras ilusiones y esperanzas parece desvanecerse también nuestra capacidad de desear, de creer que podemos llegar a ser quienquiera y lo que quiera que anhelemos. Si hoy Superman, ¿por qué no mañana Spiderman? ¿Por qué diantre no?

En el mundo de la infancia todo es posible, todo tiene sentido excepto las frustraciones y los obstáculos. Los niños imaginan y su imaginación es tan poderosa que todo lo que osan convertir en realidad por un espacio de tiempo, en un lugar determinado, ahora y luego lo es. ¿Mentes flexibles, aunque inocentes? Más bien, muy, muy avispadas diría yo.
Sí, los niños son sabios, los niños son valientes porque no tienen miedo de soñar, los niños se atreven y creen y es por eso por lo que incluso aquellos que viven en la más abyecta de las miserias, con un brillo especial en los ojos y unas sonrisas que les inundan el rostro rompen el silencio para decirnos: “E, vosotros, grandullones, despertad. ¿A qué vienen estas caras tan serias? ¿Por qué habéis renunciado a vuestros sueños y vuestros deseos? ¿Por qué sois tan cobardes? La vida está aquí, la vida es todo lo que tenéis. Soñad y sed felices, soñad y creed.
Superman está aquí hoy, y mañana Spiderman y después ya decidiremos quien viene después, pero no por siempre”

En un mundo en el que tanto se nos puede arrebatar, los niños saben a qué atenerse. Saben que nadie podrá jamás acabar con sus sueños, sus pensamientos, la segura realidad de su imaginación.

Pequeño Spiderman, o ¿ya te has convertido en Tin Tin o una de las Tortugas Ninja? Quienquiera que seas hoy, gracias por ayudarme a abrir la ventana del mundo de los sueños, por enseñarme que soñar no es más peligroso que pedir un deseo cuando vemos una estrella fugaz. Gracias por ser la persona más real que jamás se haya cruzado en mi camino.
Muchísimas gracias por darme la oportunidad, el placer único y el irrepetible honor de conocer en persona al mismísimo Superman.

 2
“Com et dius?” Ulls penetrants, llavis tibants, pensaments profunds contra la meva expectant mirada, dubtant ja que m’anessis a respondre, quan, de sobte, vaig sentir que em deies amb tota tranquil·litat: “Avui soc Superman”

El joc ha començat, vaig pensar, mentre tu tot seriós anaves cruspint galeta rera galeta com si no tinguessis altra preocupació al món més que acabar-te-les totes el més ràpid possible.
I jo, tan adultament comprensiva encara intentava mantenir una conversa amb tu: “Vaja, Superman, per això menges tant, oi?”, obtenint com a resposta només un si amb el cap, una boca ben plena i el teu endrapa que endraparàs.
“De fet, es veu que ets en Superman. Tan fort. I digues, com et diràs demà?”
Ja et tinc, vaig pensar satisfeta. Només es necessita una mica de psicologia i aquests marrecs cauen innocentment a la trampa.
De nou, una mirada seriosa, un encongiment d’espatlles, un pas endavant i aquí estava la teva clara i obvia resposta: “Demà, seré Spiderman, clar!”
Clar estúpida de mi, clar...

Un breu instant i ja t’has convertit en un rostre sense nom, i per què caram dic sense nom?

Quan un arriba a adult, any rera any sembla que junt amb els nostres somnis, les nostres il·lusions i esperances perdem la capacitat de desitjar, de creure que podem esdevenir qui i què anhelem ser.
Si avui Superman, per què no demà Spiderman? Per què diantre no?

En el món de la infantesa tot és possible, tot té sentit menys les frustracions i els obstacles. Els nens imaginen i la seva imaginació és tan poderosa que aconsegueixen per un instant, en un lloc determinat, ara i després qualsevol cosa que vulguin convertir en realitat. Ments flexibles, però innocents? Més bé jo diria que molt, molt llestes.

Sí, els nens són savis, els nens són valents perquè no tenen por de somiar, els nens gosen i creuen i per això fins i tot aquells que viuen la més abjecta de les misèries amb els ulls brillants i un somriure que els inunda el rostre trenquen el silenci per a dir-nos: “Vosaltres, ganàpies, desperteu. A què venen aquestes cares tan serioses? Per què heu renunciat als vostres somnis i als vostres desitjos? Per què sou tan covards? La vida és aquí, la vida és tot el que teniu. Somieu i sigueu feliços, somieu i creieu.
Superman és aquí avui, i demà Spiderman i després, ja decidirem qui ve després, però no per sempre”

En un món on tant se’ns pot arrencar, els nens tenen la resposta. Ells saben que ningú mai podrà acabar amb els seus somnis, els seus pensaments, i la segura realitat de la seva imaginació. 

Petit Spiderman, o ja t’has convertir en Tin Tin o en una de les Tortugues Ninja? Siguis qui siguis, gràcies per ajudar-me a obrir el món dels meus somnis, per ensenyar-me que somiar no és més perillós que demanar un desig quan veiem una estrella fugaç. Gràcies per ser la persona més real que mai s’hagi creuat en el meu camí.

Moltíssimes gràcies per donar-me l’oportunitat, el plaer únic i l’extraordinari honor de fer-me conèixer ni més ni menys que Superman en persona.

3
“What’s your name?” Sharp stare, pursed lips, deep thinking against my expectant gaze, doubting you’d ever be answering at all, when, suddenly, I heard you uttering very composed: “Today, I am Superman”

The game has started, I thought, while you seriously kept munching biscuit after biscuit as if without any care in the world but finishing them all as fast as possible.
And, myself, so adultly understanding still trying to make conversation with you: “So, Superman, this is why you’re eating so very much”, getting only a nod for a answer, followed by still more munching and crunching.
“Well, but I can really tell you are Superman. So strong. And tell me then, what will your name be tomorrow?”
I caught you, now, I cleverly thought. It really only needs a little psychology and these tiny ones fall innocently into the trap.
Again another serious look, a frown, a step forward and here your answer came as clear and obvious as it could ever have been: “ Tomorrow, I’ll be Spiderman, of course!”
Of course, silly, stupid me. Of course…

Brief encounter, and you have become a clear face without a name or why should I really say nameless??

When we become adults, year after year we seem to shed along with some dreams, illusions and expectations the capacity to wish, to believe that we can become whoever and whatever we wish to be.
If today Superman, why not tomorrow Spiderman? Why ever not?

In the world of childhood everything is possible, everything makes sense except frustration and obstacles. Children imagine and their imagination is so powerful that whatever they make believe is real for a time, in a place, now and then. Flexible minds, innocent though? Rather, very, very clever I should think.
Yes, children are wise, children are brave because children are not scared to dream, children dare and believe and this is why even in their most desperate plight, their eyes shine and their smiling faces break the silence to tell us: “You, grown-ups, wake up. Why these surly faces? Why have you left your dreams and wishes behind? Why are you so cowardly? Life is here, life is all you‘ve got. Dream and be happy, dream and believe.
Superman is here today, and tomorrow Spiderman and then we will decide who’s coming next, but not forever”.

In a world where so much can be taken away, children know better. They know nobody will ever be able to do away with their dreams, their thoughts, the safe reality of their imagination.

Little Spiderman, or have you already turned into Tin Tin or one of the Ninja Turtles? Whoever you may be today, thanks for helping me open the window of my dream world, for teaching me dreaming is not more dangerous than wishing upon a falling star. Thank you for being the most real person I have ever come across.
Thanks ever so much for granting me the opportunity, unique pleasure and honour to have met and spoken to Superman of all people. 



No hay comentarios:

Publicar un comentario