17-PLUS
escrit per / escrito por / written by Pilar Petit
il·lustracions per / ilustraciones por / artwork by Christopher Fernandes
fotografia per / por / phography by Agnés Corella
música per / música por / music by Aaron Petermann / Maya Vedeld
SUPERMAN
1
“¿Cómo te llamas?” Ojos
penetrantes, labios apretados, pensamientos profundos frente a mi expectante
mirada, dudando ya que me fueras a contestar, cuando, de repente, te oí decir
muy tranquilo: “Hoy soy Superman”
El
juego ha empezado, pensé, mientras muy seriamente tú te disponías a engullir
galletas y más galletas como si no tuvieras otra preocupación en el mundo más
que comer galletas a la mayor velocidad posible.
Y
yo, tan adultamente comprensiva todavía intentando mantener una conversación
contigo: “ Así que Superman, vaya por eso comes tanto”, obteniendo por
respuesta sólo un vehemente sí con la cabeza, la boca bien llena y tu inmutable
zampa que zampa.
“Bueno,
pero si se ve que eres Superman. Tan fuerte. Y dime, ¿cómo te llamarás mañana?”
Ya
te tengo, pensé satisfecha. Sólo se necesita un poco de psicología y estos
mocosos caen inocentemente en la trampa.
De
nuevo, otra mirada inquisitiva, ceño fruncido, un paso adelante y ahí salió tu
respuesta tan clara y obvia como si se tratase de la cosa más normal del mundo:
“Mañana seré Spiderman, ¡claro!”
Claro,
estúpida de mi. Claro…
Un
breve encuentro, y te has convertido en un rostro sin nombre o ¿por qué digo
sin nombre?
Cuando
llegamos a adultos, año tras año junto con nuestros sueños, nuestras ilusiones
y esperanzas parece desvanecerse también nuestra capacidad de desear, de creer
que podemos llegar a ser quienquiera y lo que quiera que anhelemos. Si hoy
Superman, ¿por qué no mañana Spiderman? ¿Por qué diantre no?
En
el mundo de la infancia todo es posible, todo tiene sentido excepto las
frustraciones y los obstáculos. Los niños imaginan y su imaginación es tan
poderosa que todo lo que osan convertir en realidad por un espacio de tiempo,
en un lugar determinado, ahora y luego lo es. ¿Mentes flexibles, aunque
inocentes? Más bien, muy, muy avispadas diría yo.
Sí,
los niños son sabios, los niños son valientes porque no tienen miedo de soñar,
los niños se atreven y creen y es por eso por lo que incluso aquellos que viven
en la más abyecta de las miserias, con un brillo especial en los ojos y unas
sonrisas que les inundan el rostro rompen el silencio para decirnos: “E,
vosotros, grandullones, despertad. ¿A qué vienen estas caras tan serias? ¿Por
qué habéis renunciado a vuestros sueños y vuestros deseos? ¿Por qué sois tan
cobardes? La vida está aquí, la vida es todo lo que tenéis. Soñad y sed
felices, soñad y creed.
Superman
está aquí hoy, y mañana Spiderman y después ya decidiremos quien viene después,
pero no por siempre”
En
un mundo en el que tanto se nos puede arrebatar, los niños saben a qué
atenerse. Saben que nadie podrá jamás acabar con sus sueños, sus pensamientos,
la segura realidad de su imaginación.
Pequeño
Spiderman, o ¿ya te has convertido en Tin Tin o una de las Tortugas Ninja?
Quienquiera que seas hoy, gracias por ayudarme a abrir la ventana del mundo de
los sueños, por enseñarme que soñar no es más peligroso que pedir un deseo
cuando vemos una estrella fugaz. Gracias por ser la persona más real que jamás
se haya cruzado en mi camino.
Muchísimas
gracias por darme la oportunidad, el placer único y el irrepetible honor de
conocer en persona al mismísimo Superman.
“Com et dius?”
Ulls penetrants, llavis tibants, pensaments profunds contra la meva expectant
mirada, dubtant ja que m’anessis a respondre, quan, de sobte, vaig sentir que
em deies amb tota tranquil·litat: “Avui soc Superman”
El joc ha
començat, vaig pensar, mentre tu tot seriós anaves cruspint galeta rera galeta
com si no tinguessis altra preocupació al món més que acabar-te-les totes el
més ràpid possible.
I jo, tan
adultament comprensiva encara intentava mantenir una conversa amb tu: “Vaja,
Superman, per això menges tant, oi?”, obtenint com a resposta només un si amb
el cap, una boca ben plena i el teu endrapa que endraparàs.
“De fet, es veu
que ets en Superman. Tan fort. I digues, com et diràs demà?”
Ja et tinc,
vaig pensar satisfeta. Només es necessita una mica de psicologia i aquests
marrecs cauen innocentment a la trampa.
De nou, una
mirada seriosa, un encongiment d’espatlles, un pas endavant i aquí estava la
teva clara i obvia resposta: “Demà, seré Spiderman, clar!”
Clar estúpida
de mi, clar...
Un breu instant
i ja t’has convertit en un rostre sense nom, i per què caram dic sense nom?
Quan un arriba
a adult, any rera any sembla que junt amb els nostres somnis, les nostres
il·lusions i esperances perdem la capacitat de desitjar, de creure que podem
esdevenir qui i què anhelem ser.
Si avui
Superman, per què no demà Spiderman? Per què diantre no?
En el món de la
infantesa tot és possible, tot té sentit menys les frustracions i els
obstacles. Els nens imaginen i la seva imaginació és tan poderosa que
aconsegueixen per un instant, en un lloc determinat, ara i després qualsevol
cosa que vulguin convertir en realitat. Ments flexibles, però innocents? Més bé
jo diria que molt, molt llestes.
Sí, els nens
són savis, els nens són valents perquè no tenen por de somiar, els nens gosen i
creuen i per això fins i tot aquells que viuen la més abjecta de les misèries
amb els ulls brillants i un somriure que els inunda el rostre trenquen el
silenci per a dir-nos: “Vosaltres, ganàpies, desperteu. A què venen aquestes
cares tan serioses? Per què heu renunciat als vostres somnis i als vostres
desitjos? Per què sou tan covards? La vida és aquí, la vida és tot el que
teniu. Somieu i sigueu feliços, somieu i creieu.
Superman és
aquí avui, i demà Spiderman i després, ja decidirem qui ve després, però no per
sempre”
En un món on
tant se’ns pot arrencar, els nens tenen la resposta. Ells saben que ningú mai
podrà acabar amb els seus somnis, els seus pensaments, i la segura realitat de
la seva imaginació.
Petit
Spiderman, o ja t’has convertir en Tin Tin o en una de les Tortugues Ninja?
Siguis qui siguis, gràcies per ajudar-me a obrir el món dels meus somnis, per
ensenyar-me que somiar no és més perillós que demanar un desig quan veiem una
estrella fugaç. Gràcies per ser la persona més real que mai s’hagi creuat en el
meu camí.
Moltíssimes
gràcies per donar-me l’oportunitat, el plaer únic i l’extraordinari honor de
fer-me conèixer ni més ni menys que Superman en persona.
3
“What’s your name?” Sharp stare, pursed
lips, deep thinking against my expectant gaze, doubting you’d ever be answering
at all, when, suddenly, I heard you uttering very composed: “Today, I am
Superman”
The game has started, I thought,
while you seriously kept munching biscuit after biscuit as if without any care
in the world but finishing them all as fast as possible.
And, myself, so adultly
understanding still trying to make conversation with you: “So, Superman, this
is why you’re eating so very much”, getting only a nod for a answer, followed
by still more munching and crunching.
“Well, but I can really tell you are
Superman. So strong. And tell me then, what will your name be tomorrow?”
I caught you, now, I cleverly
thought. It really only needs a little psychology and these tiny ones fall
innocently into the trap.
Again another serious look, a frown,
a step forward and here your answer came as clear and obvious as it could ever
have been: “ Tomorrow, I’ll be Spiderman, of course!”
Of course, silly, stupid me. Of
course…
Brief encounter, and you have become
a clear face without a name or why should I really say nameless??
When we become adults, year after
year we seem to shed along with some dreams, illusions and expectations the
capacity to wish, to believe that we can become whoever and whatever we wish to
be.
If today Superman, why not tomorrow
Spiderman? Why ever not?
In the world of childhood everything
is possible, everything makes sense except frustration and obstacles. Children
imagine and their imagination is so powerful that whatever they make believe is
real for a time, in a place, now and then. Flexible minds, innocent though?
Rather, very, very clever I should think.
Yes, children are wise, children are
brave because children are not scared to dream, children dare and believe and
this is why even in their most desperate plight, their eyes shine and their
smiling faces break the silence to tell us: “You, grown-ups, wake up. Why these
surly faces? Why have you left your dreams and wishes behind? Why are you so
cowardly? Life is here, life is all you‘ve got. Dream and be happy, dream and
believe.
Superman is here today, and tomorrow
Spiderman and then we will decide who’s coming next, but not forever”.
In a world where so much can be
taken away, children know better. They know nobody will ever be able to do away
with their dreams, their thoughts, the safe reality of their imagination.
Little Spiderman, or have you
already turned into Tin Tin or one of the Ninja Turtles? Whoever you may be
today, thanks for helping me open the window of my dream world, for teaching me
dreaming is not more dangerous than wishing upon a falling star. Thank you for
being the most real person I have ever come across.
Thanks ever so much for granting me
the opportunity, unique pleasure and honour to have met and spoken to Superman
of all people.
No hay comentarios:
Publicar un comentario